Sala Beckett
De dimecres a dissabte a les 22h.
Diumenge a les 19h.
Un home d’origen algerià treballa en una escola quebequesa com a professor substitut. Més enllà del xoc de cultures, el contacte amb els estudiants de sisè el confronta a un esdeveniment violent que va viure fa poc. Ocupat a recompondre la seva personalitat, es lamentarà de la injustícia i la incomprensió de les autoritats escolars.
Bashir Lazhar, una oda al coratge i a la supervivència.
A tots els mestres, a tots els alumnes, i a tots els altres.
Si tingués certa mestria en el que fos, seria mestra, de música, per exemple, o d’escola, o d’una altra cosa.
Llavors m’hi dedicaria fins a deixar-m’hi la veu, perquè tindria tantes coses per ensenyar abans que fos l’hora, parlaria de pressa per por d’avorrir els alumnes, intentaria fer broma, perquè em perdonessin per obligar-los a estar-se asseguts.
De vegades tremolaria davant la idea de tanta responsabilitat, davant la simple idea de poder destrossar per sempre més una gran història d’amor entre un nen i l’aprenentatge, per poc que em mostrés impacient, irritable o indiferent. Si, a pesar de tot, un matí que estigués cansada, hagués de tancar els ulls davant d'una ferida oberta; si hagués de trencar un somni o una ambició amb la meva simple paraula de mestra, no ho superaria.
Altres vegades no m’hi veuria amb cor davant l’enormitat de la tasca, tindria ganes de posar el cap damunt la taula i confessar als alumnes que no domino res i encara menys la situació, i ells mirarien el meu trist espectacle, amb pena i impotència.
Prefereixo dir-vos que sens dubte seria una molt mala mestra, i aquesta és una de les raons que m’han dut a escriure aquesta mena d’homenatge.
Amb tota la meva admiració,
Evelyne de la Chenelière