Sala Beckett
En Chris prova d’entrar a l’edifici on treballa – però la tarja no li passa i les dones de fer feina no el reconeixen. La Clair vol que li facin un petó – però ara no – i certament no el seu home. La Jenny va a casa d’en Chris i la Clair per queixar-se de l’escàndol que fa la canalla – però el jardí està buit, i la clau de l'habitació de les joguines ha desaparegut. Què coi passa aquí?
Tres personatges lluiten per trobar el sentit a un món surrealista a un pas del col·lapse en aquesta obra plena d’angoixa, intriga i humor del dramaturg anglès Martin Crimp.
Presentació
Aparentment el plantejament de La ciutat no podria ser més banal. En Chris i la Clair són una parella de trenta-i-pico d’anys ben avinguda, pares de dos fills –la parelleta– i propietaris d’una bonica casa amb jardí situada al bell mig d’una gran ciutat. Ell ocupa un càrrec de responsabilitat en una gran empresa i ella és traductora. Porten uns quants anys feliçment casats. S’estimen. Davant seu no hi ha sinó un futur prometedor.
A poc a poc, però, els núvols aniran apareixent a l’horitzó, i la placidesa en què semblen viure es veurà alterada per elements forans que, si bé no aconseguiran capgirar l’harmonia existent, sí que teixiran un vel d’estranyesa que acabarà embolcallant tota l’obra: la Clair coneix un escriptor famós al qual, en un moment de descuit, una infermera acaba de segrestar la filla; en Chris no pot entrar a l’edifici on treballa perquè la tarja no li passa i les dones de fer feina, que ell afirma conèixer tan bé, l’ignoren; la Jenny reconeix en Chris de veure’l mirant-la repetidament des de la finestra de casa seva mentre ella es desvesteix; i el marit de la Jenny es troba lluny de casa, participant en una guerra que té per objectiu buidar la ciutat de tothom, fins i tot d’aquella gent que s’aferra a la vida.
De mica en mica, a través d’encontres i desencontres i mitjançant l’ús de la paraula (sempre tan traïdora), la seguretat i la comoditat en què semblen viure aquests personatges aniran sent minades. L’individu i les seves creences es veuran capgirades per aquells amb qui es relaciona. L’espai personal, talment com en Pinter o Beckett, serà envaït per l’exterior, imparable i destructor. I l’home, finalment, acabarà adonant-se que només pot confiar en si mateix i en la seva capacitat de creació. Aleshores, però, és molt probable que ja sigui massa tard, i no tindrà altre remei que admetre el seu fracàs estrepitós.
Més enllà d’un àcid retrat de les relacions humanes i de la crisi social i econòmica en què ens trobem immersos, La ciutat constitueix una original reflexió sobre la condició de l’artista i la seva capacitat creativa, enmig d’un vast territori que li és clarament aliè.
Víctor Muñoz i Calafell
L’autor
Programa de mà