Sala Beckett
No hi ha funció el 08/02/2012
Sinopsi
L’Àlex no sap que qualsevol cosa que fas a la vida té les seves conseqüències. I que normalment són les més inesperades. Baixes un moment a comprar coca-coles i atropelles algú. T’insinues a la teva nova companya de feina i acabes detingut per violació. Vas de públic a un programa de la tele i un problema tècnic et mata a tu i els altres tres-cents espectadors. A l’Àlex no li passa res de tot això. A l’Àlex li ve de gust queixar-se. I ho fa. Escriu una carta als diaris i el món canvia. Però ell no ho sap.
Presentació
Qualsevol cosa que fas té conseqüències. Absolutament tot té els seus efectes. Ho tenia al cap quan em vaig posar a escriure el text, però la idea cada vegada s’anava fent més contundent. L’Àlex, un dels personatges de Tornem després de la publicitat, decideix escriure una carta al diari reivindicant la violència que tots portem a dins. Fos qui fos aquest Àlex, des del moment que decidia manifestar-se, es convertia en algú altre. I va ser aquí on em vaig enganxar a escriure aquesta obra. Era el clic que necessitava per llençar-me a dins del text. Sovint em passa que escrius perquè tens ganes d’explicar una idea, una història, un moment, uns personatges, però fins que no et fas l’obra ben teva, res de tot això no explota. I que a Tornem després de la publicitat hi hagués un personatge com l’Àlex que de sobte es convertia en un altre, en un Hyde, em va fer veure que el joc de l’obra era aquí. En unes persones que, sense adonar-se’n, comencen a treure el monstre que porten a dins. I dic monstre a aquella cosa que, amagada al nostre estómac, fa coses que no controlem i ens espanta. Quan entrevisten l’Àlex a la tele, diu: “Ara la gent seu a casa i s’agafa de la mà de la seva parella mirant una pel·lícula, o mirant aquesta entrevista, i no li passa ni pel cap que demà, quan baixi al carrer o quan es fiqui al pàrquing, serà capaç de clavar un cop de puny a algú altre. I en el fons ho està desitjant.” M’ho passo bé, ensenyant el costat fosc dels personatges, el costat boig, que de tan bèstia, a vegades fa riure i a vegades no. L’Àlex no s’adona que dient aquestes paraules canviarà la vida de moltes persones. I només són un parell de frases, una cosa ben petita, però ningú no es quedarà igual. Perquè, com diu ell, tots tenim ganes de clavar un cop de puny més sovint del que reconeixem. I potser no seria tan dolent fer-ho. Potser un cop de puny val més que mil paraules. Callo, que està sortint el meu monstre. I ja el trec prou quan escric. Ara potser que em controli. O no es pot controlar, això?
Carles Mallol
L’autor