Sala Beckett
III Premi 14 d'Abril de Teatre atorgat pel Memorial Democràtic
Sinopsi
Nit del 6 de març de 1939. La Guerra Civil s’acaba. El destructor Lepanto ha aturat els motors i ha apagat els llums a 30 milles de la costa africana. El seu comandant, el Capità de Navili, Marc Blanch, es debat en un mar de dubtes. No està d’acord amb els seus superiors, que han decidit “regalar” la flota republicana al govern colonial francès de Tunísia. Els mariners i oficials de menys graduació el pressionen, volen que deserti i fugi amb ells (i amb el vaixell) cap a Mèxic… A bord, una misteriosa passatgera l’aconsella en el sentit contrari... Què fer?...
Zoom, però, malgrat les aparences, no és una faula de guerra, ni tan sols la recreació d’un episodi del nostre passat bèl·lic: és sobretot una història d’amor. Una aventura poètica muntada dins una capsa de nines russes: els plans de la memòria –la col·lectiva i la individual- s’hi multipliquen i es confonen. I ja no sabem què és veritat ni què és mentida.
Un mar de dubtes
Quan
ara fa deu anys m’inventava el concepte de “drama relatiu”, em referia a obres
que resultaven 1) enigmàtiques, textos que 2) jugaven amb mecanismes
d’ambigüitat entre realitat i ficció, que 3) superposaven diversos espais
dramàtics en un sol espai escènic, que 4) potenciaven les contradiccions de
perspectiva en el relat, que 5) recreaven (i, per tant, relativitzaven)
l’experiència pretèrita dels personatges... Crec que tots aquests elements serveixen
encara avui per parlar de textos com ara Zoom.
De fet, tots cinc punts tenen a veure amb aquesta obsessió tan contemporània
per la perspectiva. O dit d’una altra manera: amb la construcció, a l’interior
del drama, d’un punt de vista
relatiu, plural, polièdric, gairebé
sempre contradictori.
Sembla estúpid recordar ara i aquí que el món actual es complex. Però la veritat és que molts autors escrivim perquè desitgem que el teatre ens ajudi a plantejar preguntes (no respostes) davant d’aquest planeta accelerat, bigarrat i agressiu en què vivim, davant d’aquesta estranya realitat convertida en espectacle.
Fins no fa gaire, la nostra societat occidental vivia instal·lada en una llarga tradició de valors inqüestionables, conceptes segurs, fixos, idees no negociables. Avui, nedem submergits en l’era del dubte, de la inestabilitat, de la incertesa. Agitem braços i cames, aguantem la respiració, però res..., la superfície es manté lluny, molt lluny. I aviat se’ns acabaran les forces, i ens ofegarem.
Bussejant així, bona part dels autors contemporanis mirem de captar la realitat des de diverses perspectives, buscant d’anul·lar la simplificació dels grans titulars, qüestionant hàbits i valors, confrontant el públic a percepcions i a possibilitats sorprenents, inaudites. No sé si ens en sortim, de moment ho intentem; però si per casualitat un dia aconseguíssim desarticular, ni que sigui una mica, els engranatges de la màscara, potser llavors descobrirem el foradet que finalment ens permetrà treure el cap de l’aigua i respirar.
Per descomptat, la desarticulació de la realitat passa pel trencament de la forma que l’expressa. No és estrany, doncs, que l’escriptura contemporània tendeixi a la fragmentació, la polifonia i l’heterogeneïtat. Tot plegat és l’expressió lògica d’uns individus que viuen profundament escindits i perplexos davant d’un univers opac i inestable. Relatiu.
Carles Batlle