caesen
Espectacle

Blau

de Ferran Joanmiquel
Dates
Del 08/04/2015 al 10/05/2015
Horari

De dimecres a dissabte, 21:30h
Diumenge, 18:30h

Durada
1h 5min
Espai
Sala Beckett – Gràcia
Preu
18€

Sinopsi

A Blau, en plena nit de cap d’any, el mecànic d’un vaixell carregat de joguines, que acaba de naufragar enmig de l’oceà, dialoga per ràdio amb la noia de la unitat de salvament. El pilot de l’helicòpter que ha de rescatar-lo travessa el cel cap a un destí incert… Un diàleg a tres bandes on s’entrellacen pors, desigs, traumes i fòbies fins a un punt de no retorn, allà on els límits de la realitat es difuminen i es perden en un espai indòmit, inabastable.
Ferran Joanmiquel, l’autor que la Sala Beckett presenta aquest any, ens proposa amb Blau un viatge emocional pels laberints de la inconsciència, per l’oceà de la infantesa perduda.

L’obra va rebre el VII Premi de Teatre Joaquim M. Bartrina de Reus (2009).

Presentació

Blau té molt d’inconscient, en el seu contingut i en el seu origen. Una vegada li vaig sentir dir a algú que els primers textos d’un autor “estan sucats directament al cor”, en el sentit que són molt genuïns, molt autèntics. I això és el que em ve al cap si penso en el Blau. Perquè el vaig escriure sense por (és a dir, sense por de fer-ho malament). I ara m’adono que el vaig escriure des de certa ingenuïtat, des de certa innocència, sense pensar que l’argument potser era massa cinematogràfic o el format massa radiofònic o la posada en escena massa complicada… Simplement vaig posar-me a escriure el que volia escriure, i avall.

Hi ha un text que a mi, personalment, m’ha marcat molt com a autor. Quan el vaig llegir se’m va obrir un món nou de possibilitats (postdramàtiques, és clar): La nit àrab, de Roland Schimmelpfennig (amb qui he tingut el gust de fer un curs ara no fa gaire a l’Obrador). Llegint La nit àrab vaig adonar-me que era possible, com ho diré?, fer allò que feia el Schimmelpfennig (i molts d’altres), és a dir, jugar a plaer amb la forma i el contingut, sempre i quan aquest joc tingui un sentit dramàtic. Hi ha alguna cosa hipnòtica, fins i tot al·lucinògena, en el text de Schimmelpfennig. I crec que això és alguna cosa que vaig transmetre (potser sense ni tan sols saber-ho) al Blau.

Blau és bàsicament un viatge. Mental i geogràfic. Emocional i transcendent (“transcendent” hauria de ser una paraula més comuna, sembla que de vegades sigui tabú fer-la servir). L’acció s’emporta, empeny els personatges més enllà dels seus propis límits a través d’una situació extrema que acaba esdevenint líquida, onírica. I és en aquest moment que (si volem) hem de poder mirar i entendre l’obra des d’una perspectiva diferent de la del realisme-versemblantisme. Perquè Blau és una mena de “tripi” que traspassa fronteres: les de la realitat que vivim (o de la part que en percebem).

De què parla, Blau…? Ara, amb el temps, potser en sóc més conscient, però crec que encara hi ha coses que se m’escapen. En el fons en el fons (i aquest és un tema que se’m va repetint gairebé sense voler en moltes de les obres que escric), hi ha la solitud, l’aïllament (en aquest cas espaial, fins i tot), la impossibilitat d’entendre’ns els uns als altres, de conjugar una comunicació veritablement compartida. I hi ha el món de la infància, també. La mort i el naixement. El món de les pors i dels desitjos. De les absències i dels traumes. Algú em va dir que l’oceà, o més ben dit, l’aigua (el medi natural de l’obra), és el símbol de les emocions i de l’alterabilitat de les emocions, el lloc on s’hi aboquen les zones més obscures del nostre inconscient. No ho sé, potser algun psicoanalista freudià s’ho passarà pipa, veient l’obra…

Ferran Joanmiquel

Ser blau

Quan vaig llegir Blau per primer cop, vaig pensar: no sé com es “monta”. I acte seguit, sense dubtar-ho, vaig dir: doncs posem-nos-hi. (Per tant, gràcies Ferran i Toni per la confiança.) Aquesta mateixa sensació de no saber com dirigir un text que m’atrau (per fascinant, per pertorbador, per hipnòtic) m’ha passat d’altres vegades. Per exemple, amb El público de F. G. Lorca, Lluny de Caryl Churchill, Quartett de Heiner Müller o Vespres de la Beata Verge d’Antonio Tarantino. Són obres que se t’escapen ja que formalment estan escrites des d’una llibertat agosarada, descarada, impertinent, però segurament sigui per això que toquin quelcom de l’ésser humà molt proper a allò intangible. No m’atreveixo a dir-ne ‘ànima’ perquè la paraula té massa connotacions religioses. En qualsevol cas, emocions potser difícils d’explicar però molt concretes i que sovint se’t revelen rere una frase, una pausa o una imatge.

Cal acostar-se a Blau desorientats, mancats de son, mig desperts, des del territori d’allò indefinit, d’abisme, d’irrealitat, d’experiència, de límit i de límits onírics. Blau demana capbussar-s’hi com qui mira un quadre de Dalí, de De Chirico o de Max Ernst, on en un espai de natura i geometria hi ha aïlladament disposats uns individus plagats de misteris “freudians” però no exempts d’humor. Cal viure Blau com un particular descens al Maelström, com un traspassar la línia d’ombra, on confrontar el propi ésser amb la bestialitat de la natura, on confrontar la pròpia soledat amb un mateix i amb l’existència… i tot plegat fer-ho sense coordenades precises ni aproximades. Des de la pròpia matussera quotidianitat. Blau ens diu que hem de créixer. Però cap a on? Que hem de deixar l’osset de peluix enrere i ser adults. Com fer-ho sense brúixola per orientar-nos? Com fer-ho si ens sabem objectivament inútils? Blau apunta que només depèn d’un mateix deixar d’estar cansat de tenir por.

Com a director he volgut posar el peluix a la falda de l’espectador, he volgut que des de platea es deixi portar no tant per una història sinó pels enigmes que aquesta amaga. Per les penes d’uns solitaris i tendrament propers Roger, Ester i Jofre. Unes penes, les seves, que es fan nostres. Perquè l’oceà sempre retorna residus de vivències personals que provenen de mar endins per atracar a la nostra riba el dia menys pensat. I és que davant d’una experiència de perill real, on t’hi va la vida, aquestes imatges ens confronten amb qui som. Ens revelen les nostres pors. Els nostres traumes que són nosaltres. Fa que el viatge sigui transcendent, com reivindica el seu autor. Transcendent per poder viatjar més enllà, per poder traspassar fronteres, per poder passar d’un estat a un altre, d’una realitat a una altra, “perquè per tornar a néixer necessitem morir”, com deia Papasseit.

Trobar la teatralitat a Blau és un repte. Un territori que he volgut visual, sonor, imaginatiu però no pas descriptiu i sempre al servei del text, de la paraula com a motor d’acció. I dels actors que la juguen, és clar. D’altra manera sóc incapaç d’entendre el teatre.

Jordi Prat i Coll

Autor: Ferran Joanmiquel
Direcció: Jordi Prat i Coll

Repartiment:
Jofre: Manel Barceló
Roger: Francesc Ferrer
Ester: Berta Giraut
B: Pau Gómez

Escenografia: Ricard Prat i Coll
Vestuari: Míriam Compte
Il·luminació: David Bofarull
So: Lucas Ariel Vallejo
Ajudant de direcció: Ester Villamor
Cor de nenes: Lucía Baduell, Vera Bertalmío i Sofía Szpunberg

Una producció de la Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia

Aquesta plataforma web utilitza cookies pròpies per a recopilar informació que ajudi a optimitzar la visita a la pàgina web, clica aquí per més informació.
Acceptar