l'Obrador d'estiu
A les 19h
Al Teatre Lliure - Espai Lliure
A Roaming món hi ha un home i una dona que només es troben un cop al llarg de l’obra i que, la resta del temps, parlen pel mòbil. Ell, l’home, és tanmateix el punt fix, una mena de referència, una marca, com diuen els navegants. Ella, la noia, es troba en un moviment perpetu, arreu i enlloc. El que es veu afectat, més enllà de la incertesa dels llocs de la paraula, és la mateixa noció de veritat. Només ella pot saber si el que diu és cert. I encara...
Joseph Danan
Dos personatges —primer una dona, després l’home: una parella— parlen pel mòbil. Diguem que no es veuran mai, que no es tocaran, i que somien amb anar-se’n a l’altra punta del món. L’escriptura de Joseph Danan és musical en els seus girs, en els impulsos quasi ociosos: com més ens apropem, més ens apartem. Curiosament amorosa, la seva melopea no té límit. Evidentment només són paraules perdudes per l’espai. Però queda la urgència d’estimar, o el desig com a darrera elegància, quan els aparells fan la resta, tota la resta. És una meravellosa invenció, aquesta obra, i està magníficament perfilada. La seva durada: el seu vertigen. Aquest és el nostre objecte, igual que el mòbil és la nostra ànima, la clau de la nostre pertinença al món... Drama d’una conversa limitada (40 minuts), ironia de l’abonament espectador: la conversa continuarà sense connexió, en totes les llengües del món, Roaming mundo... Estava escrit en el prospecte d’un telèfon GSM.
És una obra sobre el fil d’una conversa sense fil, un guió lliurat als capricis dels diàlegs telefònics, vista panoràmica d’un nou llenguatge, l’intercanvi via mòbil, un invent que se sorprèn de ser invent: el pensament canviant segons el caprici dels desplaçaments. Amb la constant d’una breu descripció dels llocs (sóc al tren, creuo el pont, em dirigeixo cap a casa teva, no tinc el codi de l’entrada, sóc a la porta, sóc a Plouay, sóc a Grècia, sóc a l’agència de viatges, ja tanquen, aviat em quedaré sense bateria, ara vinc...). És la paraula la que anomena, ja no ens veiem, ens parlem, l’amor somiat en el buit, som en algun lloc del món, una mica pertot arreu del cel, segurament retransmetent-nos algun vell satèl·lit totalment diví.
Jacques Bonnaffé
Amb la col·laboració del l'Institut Français de Barcelona