l'Obrador
Curs
Curs de teoria dramàtica sobre les arts escèniques del segle XX i XXI
Horaris: dijous de 19 a 21h
Total hores: 24h (12 sessions)
Preu: 250 €
L’art teatral té una doble naturalesa utòpica. Per una banda, el seu objecte, l’espectacle, és essencialment una utopia: un no-lloc imaginari; un univers inventat i artificial, amb regles pròpies; una representació paral·lela i autònoma del món en què vivim. Per altra banda, el mateix procés de creació del teatre implica la construcció d’una certa societat perfecta, la companyia, on es funden relacions per aconseguir un bé comú que finalment serà compartit, en una escala ampliada, amb la resta de la comunitat, és a dir, el públic.
Al llarg del segle XX, l’impuls utòpic ha estat cabdal per al desenvolupament de les arts escèniques. La revolució actoral de Stanislavski i el seu Teatre d’Art; la recerca radicalment solitària d’Antonin Artaud; la geometria espiritual de Gurdjeff; la convicció política i didàctica de Brecht des del Berliner Ensemble; la recreació de la memòria de Kantor i el seu Teatre de la Mort; la sistemàtica indagació en l’inconscient col·lectiu de Pina Bausch i el Tanztheater Wuppertal; la recerca expressiva extrema i monàstica de Jerzy Grotowski; l’experiència comunitària del Living Theatre; les companyies internacionals de creació dels anys 70 –Peter Brook i el seu Centre Internacional de Recerca Teatral, Arianne Mnouchkine i el Théatre du Soleil; Eugenio Barba i el desenvolupament de l’antropologia teatral, amb la seva visió universal dels fonaments de les arts de la representació...
Des de la caiguda del mur de Berlín i fins als nostres dies, incomptables imatges de la utopia s’han anat ensorrant, una darrere l’altra. També en el teatre sovint sembla perduda la força imparable de l’impuls col·lectiu, així com la convicció ambiciosa de poder representar el món. De tant en tant, alguns autors i companyies semblen contradir excepcionalment aquest escepticisme general: la complexitat escènica de la italiana Socìetas Raffaello Sanzio, la vitalitat de la belga Needcompany, la densitat interpretativa de les companyies argentines agrupades entorn de Daniel Veronese o Ricardo Bartís, la contundència dramatúrgica de creadors escènics associats a la Volksbühne de Berlín, com l’alemany Franz Castorf o el suís Christoph Marthaler...
Avui que presenciem com moltes de les estructures socials, polítiques, econòmiques i culturals que donen forma a les nostres vides han entrat profundament en crisi, ens proposem de revisar com la idea de la utopia ha estat un motor fonamental del teatre d’art al llarg del segle XX, i fins a quin punt pot seguir aportant-nos llum en aquest fosc inici del segle XXI.