14/09/2011
A poc a poc i bona lletra
Les propostes de la Sala Beckett per aquest primer trimestre de la temporada pretenen, potser més que mai, donar una sensació de normalitat i de continuïtat en la línia artística i en els criteris de programació que des de sempre han caracteritzat el nostre projecte.
Vivim temps d’incertesa i sembla que l’alarma social, les presses i les pors pel que “pugui ser” condicionen, de vegades massa frívolament, les decisions i les polítiques culturals d’institucions, empreses i persones, fins al punt de posar en perill projectes amb una marcada voluntat d’incidència sòciocultural i de futur.
Reivindiquem la feina feta durant molts anys (vint i tres, concretament) i, sobretot, reivindiquem el valor i la projecció de les nostres conviccions: l’aposta per un teatre contemporani en permanent evolució, capaç de participar, reflectir i incidir en la realitat, el compromís dels creadors vius amb el món i amb la seva pròpia obra com a marca de qualitat artística, i l’interès per la paraula com a signe escènic capaç de generar idees i emocions i de reflectir la complexitat del món.
Per això continuem proposant una programació en què les activitats de formació, divulgació, experimentació, producció i exhibició es confonen i s’alimenten mútuament. El que passa a l’Obrador alimenta l’escenari de la Beckett i a la inversa. Una programació de cursos, tallers, espectacles, lectures, etc. que pretén vincular artistes consolidats, creadors en vies de formació i espectadors, a través d’un diàleg creatiu, crític i emotiu sobre els assumptes del nostre temps.
Autors catalans joves (Marilia Samper, Marc Angelet…), dramaturgs de sòlida trajectòria internacional que revisitem per segona o tercera vegada (Martin Crimp), nous autors per al teatre, procedents d’altres camps com la narrativa o el periodisme (Julià de Jòdar i Enric Juliana), autors emergents a d’altres països (Portugal, França, Quebec…), professors de dramatúrgia de reconegut prestigi… Res que no haguem estat fent ja des que vam començar però, al mateix temps, res que no creguem, amb una forta convicció, que pot aportar a l’espectador, al teatre i al món en general, alguna nova, per petita que sigui, idea, pregunta, punt de vista, emoció… digueu-n’hi com vulgueu.
Sense ànims de marcar tendències ni modes ni creences més o menys estandaritzables, sense l’obsessió pels resultats immediats, amb les antenes ben altes i amb una inquietud vital permanent, però amb el relaxament necessari per a la creació i la vivència artística, la Sala Beckett us proposa continuar fent, a poc a poc i amb bona lletra, tot allò que sabem que val la pena que sigui fet.
Toni Casares