Dimonis

Nota de la directora

L’autor ens introdueix, un cop més, en el món de les relacions de parella. El plantejament es podria considerar d’entrada molt convencional. Una parella, Frank i Katerina, junts des de fa temps, passen per moments difícils, agreujats pel dolor d’ell a causa de la mort recent de la seva mare. Frank porta l’urna de les cendres a casa, on l’endemà s’ha de celebrar la cerimònia de comiat. Aquesta nit sembla que no se suporten malgrat la terrible dependència que tenen l’un de l’altre i decideixen convidar els veïns de sota, una parella aparentment ben avinguda i pares de dos fills petits.

L’esperit autodestructiu dels protagonistes arrossegarà els altres fins a fer-los descobrir la fragilitat i la buidor de la seva relació. Tots quatre, conscients de la seva realitat, lluiten ferotgement per fugir d’aquest carreró sense sortida però són també conscients de la impossibilitat de fer-ho. Fins aquí podríem dir que l’obra té molts punts en comú amb altres obres; em ve ara al cap Qui té por de Virgínia Woolf, d’Edward Albee.

Ara bé, Lars Norén, a més d’entrar de ple en la psicologia dels personatges mostrant les seves terribles contradiccions, fugint de qualsevol plantejament racional o convencional i mostrant sense cap pudor la violència de les seves pors i debilitats, ens fa penetrar en una dimensió metafísica sobre l’essència de la vida, el sentit de la mort, la necessitat constant d’amor i la immensa soledat dels protagonistes indefensos davant els seus dimonis particulars. Enfrontar-se amb un text de Lars Norén és un exercici, alhora que apassionant, d’una terrible dificultat. Partint de situacions quotidianes que exigeixen un tractament absolutament realista, ens arrossega en una voràgine vertiginosa a unes situacions sempre límit que penetren la surrealitat.

Dimonis és una obra en què no se’ns planteja cap conflicte; la situació dependent, dolorosa i autodestructiva dels personatges principals ja està instal·lada des de l’inici. El que fa l’autor, implacablement, és conduir-nos en un viatge veloç, sense possibilitat de parada i sense retorn cap a un final terrible però inevitable. Per fer aquest viatge és imprescindible comptar amb uns actors que dominin amb molta intel·ligència i precisió els ressorts actorals. He de dir que he tingut la sort de trobar-los i, encara més, m’han permès viatjar amb ells per indagar els seus inferns particulars i així, en el treball comú, descobrir els dimonis que tots portem dins.

Lurdes Barba