Girafes

1- Finals dels anys 50

La història d’una rentadora, la primera rentadora que arriba al pis d’una família del barri del Raval. Abans cada zona tenia el seu nom. Un pis de gent treballadora, humil i solidària, amb dificultats econòmiques i també d’un altre tipus. La llum rància, els colors escassos. I una amenaça sempre latent… Hi ha una mena de vel, de boira fina, i els personatges veuen la realitat que els envolta a través d’aquest vel. (Cada època té el seu vel…)

2- El club “La Polvera”

A finals dels 50, l’evasió es barrejava amb la llibertat en alguns locals nocturns del Paral·lel. Hem inventat un club d’aquella època, amb alguns anacronismes, disculpin la imprecisió, esperem que s’hi puguin divertir.

3- Les girafes

Segons la mirada poden semblar-te delicades, íntimes, gairebé clandestines. La seva bellesa és una mica poca traça, però innegable. Tenen un cor enorme que ha de bombejar sang fins al cervell  a través del seu coll llarg. Una mica outsiders, les girafes tenen un secret que només s’expliquen entre elles.

4- La trilogia

Búfals, Lleons i Girafes. Un recorregut pels vincles familiars, perspectives diverses. Diferents conceptes de família. A Búfals, els fills. A Lleons, els pares. A Girafes, els avis. Sempre Barcelona, sempre el Raval, o com se’n digués o com se’n dirà. Acabem aquí una etapa, gràcies per acompanyar-nos.

Pau Miró

SOBRE GIRAFES

Els personatges no veuen amb nitidesa la realitat que els envolta. Els cops de la dictadura i l’eco de la guerra els han deixat mig estabornits.  Hi ha un vel. Una boira fina que cobreix totes les seves mirades.
El règim només permet viure en un món real possible, la quotidianitat feixista no dóna cap respir. Aquí és on apareix un dels temes més importants de Girafes: l’evasió, la fantasia, la manera com cada personatge s’inventa el seu propi conte, la seva vàlvula d’escapament per fugir de la grisor: el cinema, la literatura, un cabaret clandestí…
La principal estrella del cabaret clandestí que hem inventat és un transformista, una girafa. Les girafes, a part de la seva bellesa, són animals enigmàtics, sense cordes vocals, amb un cor molt gran… La seva bellesa les fa ser i semblar molt diferents, sigui quin sigui el medi que les envolta. Aquesta diferència, aquesta solitud que comporta, és un dels temes que també apareix amb força a Girafes. Cada personatge, en la seva intimitat, en la seva fantasia, treu a passejar la seva pròpia girafa.
Finalment: el fet d’explicar Girafes, el fet de fer un viatge cap al passat, una mirada a la memòria, a La Barcelona de finals dels anys 50, no implica fer una obra de teatre “històrica” o “política”, malgrat que, com ara es diu, tot és política. Girafes, però, no és una mirada històrica: és una mirada emocional, íntima. Situar uns personatges en un altre temps, llunyà dels nostres dies, ens permet observar un altre comportament psicològic, unes altres regles de joc.