El potser com a públic

Els darrers anys hem pogut obrir cada temporada de la Beckett amb alguna o altra proposta que ens convidava a mirar-nos el teatre i les seves condicions des d’una mirada no habitual, més reflexiva, més sensorial, més poètica… Les Absències de l’Andrés Corchero; l’extravagant simposi sobre dramatúrgia del segle XXI a Castroponce de Pablo Rosal; o, l’any passat, el Preludi a la lentitud de la Companyia Versonautas.

Enguany tenim l’honor de poder engegar la programació amb una proposta del pintor i poeta català Perejaume, gràcies a la col·laboració que mantenim des de fa anys amb el Festival Alcools de poesia en escena.

Què fa el públic? Qui és? El 2008, Perejaume va escriure un petit assaig inspirat en els versos finals dels Cants d’Abalone de Joan Vinyoli, en el qual allotja tot el públic en un “potser” i a on també reflexiona sobre la possibilitat dels arbres i les plantes com a públic. El pensament escrit va prendre vida l’any 2015 quan l’artista il·lustra el cartell del 29è Festival Castell de Peralada amb plançons i arbres autòctons. I, quatre anys més tard, el 2019, per cloure la Biennal del pensament del CCCB es va presentar, dit amb les seves paraules, “una peça escènica amb públic humà confrontat a un públic forestal”.

Ara, Perejaume porta a escena ell mateix aquest “potser” a través d’un dispositiu en què estira fins al límit el concepte de públic. Ell mateix diu: “Davant l’organització massiva de l’atenció a través dels grans mitjans, pren un sentit cada vegada més revelador la renúncia de certes criatures i racons de món a l’exigència de ser contemplats”.

Entrellaçant creació plàstica i literària, l’obra de Perejaume combina pintura, escultura, paraula, acció, vídeo i so, tot qüestionant les relacions entre natura i cultura. El seu últim llibre és L’Escrita (L’Altra, 2025). També ha publicat, entre d’altres, Pagèsiques (Edicions 62, 2011, Premi Ciutat de Barcelona i Premi Lletra d’Or, 2012), Treure una marededéu a ballar (Galàxia Gutenberg, 2018) i Fonts líquides i fonts lignificades (Tushita, 2020).