Josep Maria Benet i Jornet
Es dona a conèixer amb Una vella, coneguda olor (1964) obra que havia obtingut el premi Josep M. de Sagarra el 1963, i el 1970 publica conjuntament Fantasia per a un auxiliar administratiu i Cançons perdudes. El seu teatre realista continua amb Berenàveu a les fosques (1972) i Quan la ràdio parlava de Franco (1979) i amb Revolta de bruixes (1977) agafa un to simbòlic. A La desaparició de Wendy, el món de la infantesa i el de la postguerra prenen una dimensió mítica. Ha conreat també el teatre infantil Supertot (1975), Helena a l’illa del baró Zodíac (1975) o El somni de Bagdad (1977), entre d’altres.
El 1989 estrena Ai, carai! al Teatre Lliure, i Desig, el 1991, al Centre Dramàtic de la Generalitat. Continua amb obres com E.R., estrenada al Teatre Lliure (1994) i duta al cinema per Ventura Pons (Actrius, 1996); Olors, dirigida per Mario Gas (TNC, 2000); Això, a un fill, no se li fa (Teatreneu, 2002); L’habitació del nen (Teatre Lliure, 2003); Salamandra (TNC, 2005); Dones que ballen (2010) i Com dir-ho? (2013), entre d’altres. A més, és guionista dels primers serials produïts per Televisió de Catalunya (Poblenou, 1993-94; Rosa, 1995-96; Nissaga de Poder, 1996-98; Laberint d’ombres, 1998-00; Nissaga, l’herència, 1999; El cor de la ciutat, 2000-2009 i Ventdelplà, 2005-2010).
La seva trajectòria ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals el Premio Nacional de Teatro (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de guions audiovisuals (1998), el Premi Max d’Honor (2010), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2013) i la Medalla d’Honor de la SGAE (2015).
A la Sala Beckett, d’aquest autor s’hi han pogut veure A la fageda (1990), El gos del tinent (1999), Soterrani (2008) , La desaparició de la Wendy (2016) i Descripció d’un paisatge (2021).