Mai vaig marxar de Flaçà

Flaçà, 1971. L’Antònia porta anys escrivint poesia d’amagat a la seva centraleta de telèfons. Un matí, una dona elegant amb dues maletes i accent estranger truca a la seva porta convençuda d’haver retrobat una antiga amiga: una poeta brillant, lliure i plena de món. L’Antònia insisteix que s’equivoca. Aquesta forastera és la Gala-Dalí, no oblida mai una cara i no pensa marxar sense ella.

Una ficció surrealista, inspirada en fets reals, sobre les portes que mai no vam obrir. I les que encara podem obrir.

PRESENTACIÓ

L’Antònia, la meva àvia, va viure una infància i una joventut on imperava una feminitat franquista, centrada en la llar, el matrimoni i la maternitat. En aquest context, per a una dona de classe treballadora, alguns desitjos, aspiracions o identitats quedaven totalment al marge. O senzillament, eren inconcebibles. És possible que l’Antònia, com tantes dones, no pogués desplegar mai tot el seu potencial. Una intuïció que es reforça quan es mor i ens llega una capsa on guardava fotografies amb homes desconeguts, cartes, un diari on reviu aspiracions i amors de joventut i, sobretot, un munt de llibretes plenes de poesies. Algunes escrites per ella. Una identitat inconeguda, potser intuïda, guardada en una discreta capsa. Desitjos tan naturals, però que escapaven al rol femení imposat: l’exploració de desitjos amorosos i artístics. Qui hauria pogut ser l’Antònia, en un altre context?

A partir d’una trobada real a la centraleta de telèfons de Flaçà, on treballava la meva àvia, i amb una Gala que representa uns rols femenins totalment oposats, volia acompanyar-la a explorar tots aquests desitjos amorosos i literaris. No només com una reivindicació, sinó també per aprofundir en la desubicació entre allò que representem ser i allò que amaguem. I allò que podríem ser i no som, ja sigui per context familiar, social o històric. Descobrir la meva àvia dins d’aquella capsa era, d’alguna manera, descobrir-me a mi, amb uns desitjos i frustracions que s’assemblen massa als meus. Què fem amb allò que no hem pogut ser o fer? És més dolorós complaure’s en el món que podria haver sigut, o interactuar dins el nostre present per imaginar un món nou? Pot ser la imaginació la clau per superar qualsevol repressió? Per viure amb més llibertat?

Daniel Casanovas

 Aquesta obra és fruit de l’Itinerari Beckett, que vol promoure l’escriptura de noves peces teatrals.

L’AUTOR

Daniel Casanovas
(Torroella de Montgrí, 1991)

En això del teatre, començo per camins estranys: em matriculo en biomedicina. Anys més tard, excavo en jaciments prehistòrics a Burgos. Ressaca i ossos a Castella, suposo. Els meus primers textos, doncs, es publiquen en revistes especialitzades en arqueologia i patologia. Més endavant, em formo a la Sala Beckett de la mà de l’Helena Tornero, Sergio Blanco o Paco Zarzoso, entre molts d’altres.

He estrenat, dirigit i girat una desena de peces breus, algunes premiades i publicades, com El temps de les formigues (2021), Cendra (2024) o Un acte de guerra (2025). Una insensatesa jurídica i col·lectiva em porta a fundar Grop, una companyia i productora teatral orgullosament empordanesa amb la qual estreno Sempreviva. Una ficció administrativa (2022), que fa gira per Catalunya i València. També imparteixo tallers de dramatúrgia, col·laboro amb diferents revistes i segueixo escrivint teatre per intentar entendre el món. I a mi.