2042. Al·legoria

Sempre hem sentit dir que el futur pertany als joves. Ara bé, i si això de tenir dret al futur fos cosa del passat? Tot sembla estar a punt d’acabar. Estem esgotant el planeta, ens recordeu cada dia. De feines estables i de vivendes dignes i pagables, ben poques en queden. Hem arribat tard a la gran festa del consum non stop, just quan ja s’acaba la música.

Qualsevol futur que imaginem serà sota el signe de la catàstrofe: una emergència sanitària que no s’acaba mai; un món en què no podem parlar; humans convertits en residus que es poden reciclar.

Com desafiar un temps de catàstrofes? Potser la millor manera sigui amb un somriure. No fos cas que també ens quedéssim sense el dret a l’humor.