La Sala Beckett i el Club Editor celebren amb una festa el 50è aniversari de la mort de Franco
Fracaso Renal Agudo, una proposta escènica d’Eduard Olesti que combina literatura, teatre i performance en una commemoració singular
Dimecres, 19 de novembre, la Sala Beckett va acollir Fracaso Renal Agudo, un espectacle ideat i dirigit per Eduard Olesti que, amb totes les entrades exhaurides, va convertir la Sala de baix en un espai de memòria crítica, humor carnavalesc i celebració compartida.
La proposta, que es va estrenar en funció única, va commemorar els cinquanta anys de la mort de Franco i va reivindicar el poder del teatre per invocar els fantasmes incòmodes de la història. Organitzat conjuntament pel Club Editor i la Sala Beckett, el xou festiu va oscil·lar entre la solemnitat i el ridícul, entre la prosa i la performance i entre la memòria i la sàtira.
Els poetes Enric Lizano i Oriol Sauleda van ser els protagonistes en escena, acompanyats per l’artista Jèssica Pulla, que va trencar un cor de caramel gegant justament després que un cor grec, integrat per artistes de diferents disciplines, llegís l’informe mèdic que va certificar la mort de Franco.
Al final de l’espectacle, la Marxing Band del Taller de Músics (Mila González, Guillem Gómez, Alba Ramírez, Eva Garín, Gerard Pinar i Pol Mecinas) va conduir tot el públic cap a El Menjador de la Beckett, on es va ballar, cantar i brindar per celebrar, cinquanta anys després, la mort del dictador.
Fracaso Renal Agudo
La dramatúrgia d’Olesti per aquest espectacle ha partit de textos de Mercè Rodoreda, Joan Sales i Blai Bonet, tres escriptors del segell Club Editor que van escriure, tot i la repressió, algunes de les obres més contundents de la literatura catalana del segle XX.
Les paraules extretes de Quanta, quanta guerra…, El vent de la nit i El mar van conduir el dispositiu escènic que Helena Calafell, escenògrafa i dissenyadora de vestuari, havia creat juntament amb Adrià Girona, responsable de so i Sílvia Valls, encarregada de la il·luminació.
Fracaso Renal Agudo va reivindicar la capacitat del teatre per fer present l’absent: la figura de Franco, els silencis que va imposar i la celebració que aleshores no es va poder exterioritzar.