Desig

Dins el cicle El teatre de Josep Maria Miró l’autor ens proposa dues lectures dramatitzades de dues obres de teatre que ell mateix ha escollit: Desig (1989) de Josep Maria Benet i Jornet i La Benvinguda (2017), de Marc Guevara. Després de Desig, hi haurà una conversa entre Xavier Albertí, Sergi Belbel, Jordi Prat i Coll i Josep Maria Miró.

Sinopsi

A Desig es reuneixen quatre personatges sense nom, un dia ennuvolat, una pretesa al·lucinació, un cafè amb llet i unes quantes cerveses, dos cotxes que s’entesten a fer-se malbé, quatre paraules trivials, un record absurd fora de lloc, una nit retallada per les llums d’uns fars de cotxe i un parell o tres d’objectes insignificants d’una casa qualsevol.

Paraules de Josep Maria Miró

Desig (1989) de Josep Maria Benet i Jornet -el Papitu, pels amics-, és una peça fonamental i fundacional per entendre l’escriptura teatral d’avui. Quan jo cursava tercer de BUP, entre les lectures de literatura catalana hi havia Revolta de bruixes. Aleshores, per mi, un nano de 15 anys, era entre sorprenent i revelador trobar teatre escrit en la meva llengua i uns personatges que em resultaven pròxims. Segurament aquella transversalitat que se li va ocórrer a algú en posar una lectura teatral i contemporània enmig d’aquell programa acadèmic, va plantar alguna cosa en mi. Poc em podia imaginar, aleshores, que el 2005  justament quan m’apartava de l’àmbit periodístic, coneixeria personalment en Papitu i, molt menys, que es convertiria en un dels primers receptors del meu teatre, en aquells correus electrònics de matinada i converses a casa seva, on la seva generositat es feia extrema en allargar la mà a les noves generacions. Benet i Jornet és l’enllaç entre la nostra tradició -entre ells, alguns que s’estima especialment com Guimerà i Sagarra- i això que s’ha anomenat la nova dramatúrgia catalana. En Papitu estima el teatre i la gent jove i això, per molt que ho repetim, mai serà suficient per explicar el seu compromís amb el teatre i la llengua i el què ha significat. Desig, i no descobreixo res de nou, és una de les seves obres cabdals. Marca un abans i un després i sobretot mostra algú inquiet, que investiga i està atent al què està succeint teatralment en cada moment. El text està íntimament lligat amb una de les figures emergents del moment, un jove, Sergi Belbel, que hi té una part clau i activa. Però com a home atent al teatre del seu temps, també hi ha aromes d’altres amistats seves com Sanchis Sinisterra, una altra figura essencial, o de veus com Harold Pinter, un dels grans autors del final del segle vint. M’atreviria a dir, fins i tot, que com passa amb els grans textos, s’hi pot anticipar o entreveure allò que encara no existia i que en breu començaria a despuntar, com seria el cas, per exemple, de Lluïsa Cunillé o un Martin Crimp. Desig abraça i anticipa un teatre nou i desconegut. En Papitu l’escriu en un paisatge que podríem considerar fundacional a casa nostra de les urbanitzacions d’influència nord-americana a casa nostra. Jo escric Nerium Park en el moment de l’esclat de la bombolla immobiliària. Les trames d’aquestes dues obres no tenen res a veure però jo no amago –i de seguida m’ho fa notar algú com l’Enric Gallén després de llegir-se l’obra- que construeixo una història en el espai similar que en Papitu però amb una altra trama i amb algun element com a picada d’ull. En publicar Neirum Park, vaig escriure-li aquesta dedicatòria que avui recupero:

“Pel Papitu,

Gràcies per construir urbanitzacions i carreteres amb conductors que demanen ajut i personatges que hi transiten sota alertes de perill. Gràcies per haver-les plantat i, anys després, poder-hi circular”.

El Papitu és el “pare” (ell, en broma, diria “l’avi!”) de la dramatúrgia catalana contemporània. Un home generós. Un home que va fer -com molts han dit- una travessia pel desert quan escriure teatre i en català era una entelèquia. Mai li estarem suficientment agraïts.

Llegirem Desig vint-i-set anys després que la dirigís Sergi Belbel al teatre Romea, en un espectacle molt celebrat. Jo la veuré aixecada per primera vegada i la reivindico novament als nostres escenaris. Em semblava imprescindible que la direcció de la lectura fos ara d’un dels directors joves més destacats, en Jordi Prat i Coll.